|| La PaSióN NuNCa MueRe ||

Sola, buida, sense res al meu interior. Cada llàgrima que vesso dintre meu produeix el mateix so que se sent quan cau una pedra dins d’ un pou. El so de la buidor.

Hi ha alguna cosa que m’ha creat la necessitat de volar, de marxar, crear-me un propi món, on jo m’hi sento segura, protegida, feliç. Visc el que vull viure, amb qui i on vull viure-ho
No sé com ha sigut ni quan ha passat que la meva vida ha marxat de mi. En tornar a aquest món, algú m’ha pres la vida que jo tenia, la meva vida.

Sí, tothom em coneix, sap qui soc, tot sembla normal, com sempre. Però dins meu no és així ; no soc jo qui decideix què faig, amb qui vaig, què dic, com actuo…
Qui és que viu la meva vida i no me la deixa viure a mi? Vull saber qui és, dir-li que me la torni; la vull recuperar, és meva!

Un titella. Soc un titella! El meu embolic interior és el reflex de l’ embolic de les cordes que em sostenen.

Tu! Ets tu diabòlic pallasso qui està manejant la meva vida, el meu món. Deixa’m !

Però en girar-me me n’adono. No només jo estic lligada a uns fils; tots, tots vosaltres també hi esteu lligats, cadascú té sobre seu un pallasso que el maneja. Cap de nosaltres és propietari de la seva vida.

Únicament és un joc això? Un joc dins d’ un altre? Un univers paral•lel? Què està passant?
És potser la vida un somni? El somni d’una innocent criatura que ens fa a tots partíceps del seu joc? Un joc on cada un de nosaltres interpreta un paper diferent? On les persones són personatges de les seves fantasies?
Un nen que amb el seu somriure ingenu moldeja poc a poc les nostres vides, els nostres sentiments, la nostra personalitat; a nosaltres.


...Adéu...!

To leave a comment, please log in by clicking one of the following