.: Zerua ta infernuA :.

L’alè de la població mundial s’ha sufocat davant aquesta fotografia. S’han col•lapsat les xarxes de la informació; durant la nit, multituds àvides de noves encoratjadores han assaltat tota fàbrica on s’imprimís un sol periòdic, ni que fos Las Provincias. És fa difícil descriure l’abatiment al rostre dels què, ja amb un exemplar a les seves mans tremoloses, anaven llegint a la tinta fresca allò que temien: ens han envait.
Els infants ploren innocents en braços de les seves mares, les quals no poden refrenar els batecs dels seus cors embogits de terror. Els animals fugen de la civilització, les rates s’han abandonat a una dieta de fruits del bosc per tal de sobreviure i, inclòs, s’han avistat aus interrompent el seu viatge migratori en ple vol i encaminant-se a les zones més àrides o glaçades de la Terra. La humanitat se sent sola i afronta amb plors desvaïts els visitants; allò desconegut que sembla jutjar-los.
Ja no es parla de futbol, el Papa ha deixat d’exculpar patèticament el seu poc tacte i a ningú li importa una merda ja que la ex-periodista Letícia Ortiz estiga prenyada de nou. En Marbella ha cesat la corrupció i a València va deixant-se de costat l’America’s Cup i les ànsies de jugar al golf. El Partit Popular i ETA empunyen, colze a colze, l’arsenal que la banda terrorista emmagatzemava pel moment d’acabar amb la tregua. Al Qaeda fica les armes de destrucció massiva al servei de l’exèrcit dels EUA. El món sencer té, per fi, un enemic comú amb qui canalitzar la seua violència. Però per damunt de tot té por; i recorden desesperats aquella cançó d’Ovidi Montllor:

“Es pressuposa que no és gent com nosaltres.
No són humans. Són com màquines.
Estranyes màquines
que ho poden tot,
que ho xuclen tot,
que tot ho volen.
Es demana calma al poble.
No patiu! Es prendran mesures.
Calma! Tranquil•litat!”

Per contra, Natascha Kampusch recupera i redirecciona el Síndrome d’Estocolm, mal curat a força de sensacionalisme, i crea un front de defensa del Visitants, integrat en gran mesura per ranxades expectants de que Elvis siga entre els nous inquilins terrestres.

Els Visitants s’assenten a les costes valencianes… sols Déu sap quines van a ser les seves pròximes passes i què pensen fer aquest cap de setmana. Ningú s’atreveix a comentar-ho en veu alta, però potser no estan sols… la paranoia comença a gangrenar els nervis de la gent.

“Es pressuposa que un aparell
molt gran i estrany
s'acosta a la terra.
No sabem si en so de pau
o de guerra.”

...

El cas és que l’expressió del que sembla ser el seu líder no augura pau. Augura guerra.


Continuarà...

To leave a comment, please log in by clicking one of the following