suc de taronja

Essent un dia aquí
-on ara hi jec-
vaig trobar-me en un paràmetre incògnit;
enlloc.
Tot era blanc,
no fred ni calent, més aviat tebi;
i no em venia cap record a la memòria
de si antany vaig arribar a ésser feliç.

D'allò en fa dies ja,
potser centenars d'anys,
mes sembla que hi romanc encara,
que sempre, sempre el meu estat
ha estat el gasós
i he passat els meus dies
dins d'una gàbia
plena de no-res.

No-res! Què és el que és?
Sóc? I tu, qui ets?
Fa temps que ens estimem
i encara no hem après a obrir ni una porta.
Serà que no existeix la clau
o que potser "temps"
no és encara prou
ni suficient.

Que la nostra solitud junts
ha esdevingut tan certa
com que res no arriba
a tocar-se mai.
Tot és basat en un tira i afluixa
però tu i jo estirem de cordes
diferents.
I estem fets d'espai.

Quina tristesa!,
regirem tots els calaixos,
escurem fins l'última
paraula cada nit
abans de perdre'ns de nou
i pitjar la tecla de l'stand by,
que ens manté cecs
-o com a mínim, callats-.

Tal qual, sempre sota la mateixa roba,
la pell bruta d'adobs
i les galtes seques.
La polpa del fruit s'està marcint,
l'aire esdevé irrespirable
per tot aquell qui no li dóna importància
al fet mateix de
respirar.

Cada dia sóc diumenge tarda,
jaient sempre, sempre veient
el món passar,
tu a un metre de distància em sembla
lluny
i dins la meva mancança
tot el que puc fer és suposar
que el que deixa la buidor no pot ser res més que espai.



http://unsucdetaronja.blogspot.com/2009/11/mancanca_19.html

To leave a comment, please log in by clicking one of the following