Y después solo queda, golpear, golpear, golpear.. ¡tapam!

S’assegué al pedrís, i contemplà l’escalfor de les seves passes allunyar-se. Fonia el blanc del glaç i feia reviure el verd, completant la metàfora de la seva medicina. No entenia com podia haver-hi un camp tan blanc, tan verd, tan marró, tan fangós. En un moment com aquell, on tot hauria de ser bonic i perfectament perfecte va imaginar que, de sobte, en la seva marxa constant entre el fred, com s’aturava, es descordava els pantalons, se’ls baixava i s’ajupia a orinar. La seva orina descobria les males herbes de la rosada àrtica, despertant-les al sol. Imaginà que s’aixecava sense apujar-se els pantalons i es fregava el darrere, fred de l’aire, i que llavors recollia les calces dels seus genolls i les apujava fins al seu entrecuix. S’apujava els pantalons, se’ls cordava i corria. S’imaginà que el vent li tallava la cara en petits talls horitzontals, que el seu calze humitejava les calces, mig d’orina, mig de sentiment, i mentrestant, la sang començava a fruir de les venes de les seves galtes, tacant-la de roig, talment com si hagués perdut la pell, com si s’hagués venut la carn. La sang cauria coll avall, humitejant les espatlles de la jaqueta, per sort negre. Cauria i les galtes li anirien directament al fang, i es clavaria pedres i branquillons carn endins. Llavors s’aixecaria i es fregaria les galtes violentament, arrencant encara més teixit epitelial, ja que duria guants de llana. Tot seguit, li courien i es veuria les mans tacades de sang, es miraria el pit i veuria que s’havia tenyit de roig. Es desconcertaria, cridaria violentament, es giraria i el pedrís seria buit.
Però ell s’hi passà tres hores assegut, amb les galtes plenes de sang, i el camí de llum verda només tingué un sentit.
(y yo no quiero saber nadadenadadenadadenadie...! enfermera, me he vuelto a hinyar enzima...)

Cap a st.Boi!

Guestbook Comments (3)