• « Previous
• Next »

• 7/18/08
• Camera: Not specified

• Stumble It!
• Email this photo
• Permalink

Hi ha qui em diu que torno a estar al mateix lloc. Que si pujo i baixo aquestes escales de cargol no hauré fet camí. Físicament, pot ser tenen raó però psicològicament s’equivoquen. De tots els caminets, inclòs els ramals per acurtar, se n’aprèn.

Cada esglaó són aventures que he viscut i valors que he adquirit. Hi ha dosis d’alegria, d’il•lusions, d’amor i de felicitat que em fa créixer i em permeten arribar al punt més àlgid d’aquesta escala, més a prop del cel però sense tocar els núvols. Moment en què estaria disposada a saltar ben alt, a aturar el temps i a fer una instantània del paisatge...

Però ara toca fer baixada —que no desfer el camí ni caure en picat—. És l’hora d’adquirir d’altres valors, malgrat sembli que els esglaons es fan més estrets i que avances per la corda fluixa, sense estabilitat. És on hi ha lloc per l’esperança, per mirar enrere, per enyorar. També és aquí és on aprenc a quedar-me amb els millors vells i més bells records i on assumeixo el que he viscut. És on realment maduro i perdo el sentiment de culpabilitat que m’envaia per “perdre” el que tenia. No he perdut res i he guanyat molt.

Quan acabo de descendir me n’adono que aquest camí ja s’ha acabat però que ja torno a tenir un altre davant dels meus peus que conté noves vivències. Per aquest motiu, no s’ha de tenir por a pujar... no són esglaons d’inici, són de continuïtat. Així que tornem a posar rostres d’innocència encara que ja no ho som tant, d’innocents.


***No pots banyar-te dues vegades en el mateix riu, l’aigua no és la mateixa ni nosaltres tampoc. Panta Rei.***


JULIOL 2007