A poc a poc i a batzegades...

"Horabaixa entraren en un cafè dels afores. Havien caminat força estona, silenciosament, pels rials, allunyant-se de la ciutat. La gent, sense cap esforç, endevinava en veure'ls
abraçats, mirant-se als ulls, que s'estimaven, com a les histories estantisses s'estimen en Joan i na Margalideta.

Mirant-se als ulls coneixien el color de les coses i posaven llum nova als estels. Un remolí de somnis, encara no encetats, enlluernava un desig d'albons i primaveres.

Entraren en un cafè dels afores. Asseguts vora la taula de marbre, entrellaçades les mans, pressentien venes blaves sota la pell de seda. A flor de llavis els creixien roses. I dins cada besada tot l'enyor d'una esgarrifança nova. Inventaven noms de mel i sucre: níguls de cotó, muntanyes de xocolata, paisatges nevats de nata i mantega. Era la fam la font, primer coneixement, d'amor. Eren joves i bells i s'estimaven.
En un cafè dels afores -en un cafè on s'aturaven els homes que tornaven de fer feina a beure un carajillo, una cassalla- una parella. S'acostà el cambrer i els demanà què volien. Li
digueren amb la mateixa veu, igual tonada:
-Porti'ns una llesca d'amor sucada amb oli; és el nostre pa de cada dia."


(Carme Riera)

To leave a comment, please log in by clicking one of the following