Avui he anat al meu restaurant habitual després de 15 dies sens anar. Sabia que el cambrer m'esperava des de dilluns perquè és un gran seguidor del Madrid de manera que tan bon punt he entrat he anat directament a felicitar-lo.
L'amo del local (culé) ha vingut per dir-li que nosaltres som més senyors i cavallers que ells i per demostrar-li li hem fet el passadís. Davant la mirada de la resta de clients (que ignoraven de què anava la cosa), l'hem fet sortir de la barra on l'esperàvem tots dos, molt seriosos, l'un davant l'altre. Hem aplaudit mentre passava, vermell com un tomàquet.
Més tard, l'amo ha vingut a la meva taula a dir-me: "L'únic que em compensa aquest any és que els altres cambrers són de l'Espanyol".
M'he quedat sol pensant en lo fàcil que és conformar-se. I és que trobar algú altre que estigui més fotut que tu, sempre està garantit.
Un altre any serà.
