El raconet friki

A vegades me la trec del coll i jugo amb ella. D'altres vegades l'acaricio mentre la duc posada per assegurar-me que encara hi és. I d'altres simplement me la trec per mirar-la, i pensar...

Avui fa exactament cinc anys de l'últim cop que et vaig veure. Recordo que hi havia molta gent. Molts familiars que feia un any o dos que no veia. I molta gent que no coneixia. I allà estaves tu. Semblava que estiguessis dormint, però tots sabíem perfectament que no despertaries mai.

Encara no m'ho acabava de creure. Feia mesos que no et veia perquè tu no volies que et veiés com estaves. Em deies que tot aniria bé. Si hagués sabut que acabaria així, t'hauria engegat a pastar fang, t'hauria anat a veure i t'hauria dit com t'estimava. Però no ho vaig fer, i és una cosa amb la que he hagut de viure aquests cinc anys.

Allà estava jo. L'àvia plorava. Les teves germanes ploraven. El teu germà plorava. Els teus fills ploraven. Molta gent plorava. Però d'altra gent no. Jo no. No vaig vessar cap llàgrima aquell dia, ni tant sols quan ma mare em va demanar que no em contingués, que no calia. Ni he vessat mai cap llàgrima. Perquè te les mereixes totes, però sé que no hauries volgut mai que en vessés una de sola.

Avui se suposa que hauria d'estar content. Començo vacances, és el primer any sense recuperacions i a sobre ha estat el millor any acadèmic des que estic a la FME. Però no puc evitar tenir la cadena a la mà i pensar.

I aquí estic, amb aquesta cadena que vaig rebre fa cinc anys. L'única cosa que tinc teva, i que em sento orgulllós de tenir perquè vas ser com un segon pare per mí. Orgullós, però trist, perquè el que la tingui jo és perquè no la pots tenir tu.

Però, qui sap? Potser ens tornem a trobar algun dia, oncle.

Que la Força sigui amb vosaltres.

To leave a comment, please log in by clicking one of the following