* Golden curls ||

aaxeel93

Són les 15:30, tot just fa només una hora que hem pujat a l’aula i em sembla que hagi passat una eternitat, com si el temps s’hagués parat, com si el temps en sí volgués que ens quedéssim castigats més estona, com si no en tinguéssim prou, amb 3 hores allà tancats. Però no, no és així. El que passa és que com que estar tancat en una classe sense poder dir ni "piu" és tan avorrit, sembla que el temps no passi. Avui, divendres dia 4 de desembre, fa 8 mesos que estem junts. Fa cosa d’una hora t’he enviat un sms per recordar-te un cop més quin dia som avui i el molt que t’arribo a estimar. No m’has contestat i no sé si és que encara no tens saldo o bé que no has trobat el mòbil que miraculosament ahir vas deixar-te a l’escola. Es que, tu i les teves presses... Avui tinc ganes de veure’t, bé, de fet de ganes en tinc sempre, però avui és diferent. Des del moment en que m’he despertat que no has sortit del meu cap. No heu sortit del meu cap ni tu ni el primer dia que vaig sentir-te tan a prop. 8 mesos, sembla mentida, és increïble, casi tant com tu. Recordo.........................................
La manera en que els hi parlava de tu a les meves amigues abans de que passés res entre nosaltres i de la manera que elles em contestaven que era una sentimental, que amb res m’il•lusionava, però jo sabia que tu erets diferent, i que de tot el que parlàvem, res era mentida. També, la manera en que tu i jo ens miràvem i ens dedicàvem un somriure cada vegada que ens creuàvem pels carrers de Granollers. Recordo perfectament el 4 d’abril, el nostre 4... Aquell dia en què després de tant temps parlant, enviant-nos sms, somrient-nos cada vegada que ens veiem i amb aquelles ganes de sentir-te a prop dins meu, va passar el que estava esperant feia temps. Recordo lo extremadament nerviosa que estava abans de que fos l’hora en que havien quedat. No parava de pensar en què passaria, en si seria igual que el dia abans o si aconseguiria perdre la vergonya i els nervis de cop per poder apropar-nos tant com els dos desitjàvem. El teu somriure encara se’m contagia després de 8 mesos junts, encara existeix aquella màgia entre nosaltres. Les teves mans sobre la meva pell encara em fan sentir com si fos un ocell volant, sentint el vent... la teva mirada... encara aconsegueix posar-me tendre i sentimental, igual que les paraules que surten de la teva boca o bé el teu silenci quan estem tan tan tan a prop l’un de l’altre. Aquell 4 d’abril em va canviar la vida, tu me l’has canviat. M’has fet sentir... ben bé, coses que mai ningú m’havia fet sentir abans. M’has donat amor i segueixes donant-me’l, i aquesta complicitat que mai marxa, que sempre hi és, allà, amb nosaltres, estiguem on estiguem. Que mai marxi, m’encanta estar així, com tots aquests dies, com tots aquests mesos. Si, m’encanta. Penso.............................................................
I em ve al cap el 27. M’agrada recordar-lo. Somric. Em vas fer sentir totalment teva i vas fer que et sentís totalment meu. M’encanta la manera en que m’agafes, en que m’abraces, la delicadesa que les teves mans m’acaricien, amb les ganes en que ens mengem a petons... Em desconcentro, observo la classe i a tots els alumnes castigats, miro per la finestra, em canso, m’avorreix. Miro l’hora, són les 16:10 i fins a tres quarts no baixem al pati...



+8M*

To leave a comment, please log in by clicking one of the following