Sistema d'Emergències Mèdiques

Avui quan tornava de la uni anava pensant en Estopa.
Vaig sentir-ne a parlar per primer cop al poble, a La Granadella, a l'estiu del 99... quan vaig tornar a Barcelona, ja fa 10 anys, començava l'institut i vaig suplicar que em gravés algú el disc. Era la època que feia programes de ràdio fingits amb la gravadora de sonidos, i recordo que en conservo un en el que entrevistava a Estopa, el grup de moda.

També recordo que, ja a la uni, la primera pràctica de redacció que vaig fer a la uni era sobre un disc d'Estopa. També que el primer curro periodístic que vaig tenir (a la web de música) vaig parlar, en el meu primer article, d'Estopa.

També que el primer que vaig fer a la BTV era editar una peça d'Estopa.

I que avui al laboratori de ràdio la professora ens hagi proposat d'entrevistar a Estopa pel seu nou disc, m'ha fet molta gràcia. No serà la primera cosa que faci de ràdio, però segurament sí la primera important.

Crec que és una espècie de talismà, que espero que algun dia funcioni, però és tot massa casualitat i no l'he buscada mai. Estopa es creua en la meva vida d'alguna manera que encara no entenc.

És sorprenent, però m'agrada.
Aviam si dimecres conseguim parlar amb ells, i que m'expliquin perquè cony fan cançons tan maques com aquesta amb l'Ana Belén.

http://www.youtube.com/watch?v=Q0a_3GySxBg

Esta mañana ya no me acordaba como tocaban mis dedos esa guitarra que era para mi tu cuerpo. Ya no me acordaba lo que sentía cuando acariciaba tu pelo. Ya no me acuerdo si tus ojos eran marrones o negros, como la noche o como el día en que dejamos de vernos. Solo recuerdo que llovía y que quedamos en la parada del metro. Pero haciendo un gran esfuerzo aún veo tu mirada en cada espejo de cada ascensor donde cada noche me subía hasta el cielo de moteles invernadero donde se jura algo tan efímero... Ya no me acuerdo ni de tu risa ni de tu prisa por darme un beso, ni qué botón de mi camisa desabrochabas primero, ni qué rumba me bailabas cuando querías tomarme el sueño. Dicen que el tiempo y el olvido son como hermanos gemelos. Que vas echando de más lo que un día echaste de menos. Yo que culpa tengo si ya no me acuerdo...

To leave a comment, please log in by clicking one of the following