• « Previous
• Next »

• 4/29/08
• Camera: Not specified

• Stumble It!
• Email this photo
• Permalink

Tristesa & soledat

I visc com una anima en pena, surant en el temps, acceptant tot el que passa minut a minut, sense renegar, amb una cara inexpressiva, esperant el moment de despertar i apartar la boira...



*****************



Continuació text premiat...

Pujà ràpidament les tres escales de fusta que hi havia abans d’arribar a la porta i l’obrí amb una empenta. Sempre la deixaven oberta; mai hi havia ningú pels voltants. Travessà el rebedor, i abans d’arribar al menjador, on hi havia el seu germà petit assegut a l’esquifit sofà mirant la televisió, girà pel passadís, fins arribar al fons, a la seva habitació. Deixà la motxilla sobre el llit, cobert per uns blancs llençols de cotó i desfer el camí que havia fet. Quan sigué fora de casa, alleugerar el pas, i es dirigí lentament cap a les roques que hi havia a tocar de mar, a uns pocs metres de casa seva. Sempre que li havia passat alguna cosa, estava exaltada, nerviosa o trista, anava allà, on podia veure tot el mar, fins l’horitzó, on el vent era pur i fresc i l’olor de mar i llibertat la feien volar. Hi anava per pensar, per meditar, per calmar-se.

S’assegué en una roca, cara al mar… notà com la brisa li acariciava els cabells. Aixecà la mirada... mirà el cel, on uns núvols blancs mig esquinçats feien la seva passada. Mirà el mar, l’horitzó, allà on semblava que el mar s’acabés, però ell continuava, en la seva immensitat… dirigí els seus ulls misteriosos fins al sol… com li agradaria arribar-hi i fondre-s’hi… desfer-se… poder alliberar –se d’aquesta presó que li privava els sentits…

Les onades xocaven amb les roques i feien més forta aquella olor salina… els xiscles de les gavines ressonaven per les seves orelles… com li agradaria ser una gavina per poder volar i escapar ! ... volar i asseure’s en un núvol sense preocupacions… oblidant la foscor de la terra…

De sobte sentí una punxada al pit, i que el cor se li estrenyia, com si una mà interior li agafes el cor amb força i l’impedís bategar. Sentí com de cop els pulmons se li empetitien i ja no li entrava aire. Aquesta sensació no era nova, l’havia sentit abans, però tot just desprès es desfeia en un mar de llàgrimes salades que inundaven l’habitació de gemecs i dolor, però no li queien les llàgrimes… els ulls ho intentaven i ella veia l’esforç que feien, però no queia ni una trista llàgrima… on eren?
On eren aquelles llàgrimes que dies abans li enterbolien els paisatges?
On eren aquelles llàgrimes que li queien galtes avall mullant-li la samarreta? On s’havien ficat? Per què no queien? Per què cap llàgrima s’atrevia a regalimar? Potser ja no en tenia de tant de plorar? …

Llavors ho va veure clar… es va aixecar… el vent va bufar amb més força que mai… va sentir el vent que l’acariciava. Li agradava sentir el vent, la feia sentir més natural, la feia enlairar-se… va fer una respiració profunda… lentament. Li hagués agradat saltar, però no tenia suficient valor, enfonsar-se entre les onades… entre aquella olor que l’havia acompanyat tantes vegades, enfonsar-se dins aquell mar que havia vist tantes vegades al costat de la roca on sempre seia i pensava… enfonsar-se en la immensitat del mar… però l’esperava el futur, el seu futur. Com deia un dels seus escriptors preferits “la vida es una història en que sempre mor el protagonista”, si... però encara no!

Fi



***********************



SILENCI
lletra: Lluís Gavalda
música: Josep Thió

Tres o quatre gotes delatant pluja de nit
filtren el sol per la finestra.
Guaito com reposes nua des dels peus del llit
amb un posat ple de tendresa.

Oh, quantes nits
acaronant els teus dits febles;
oh, quants matins
com el que ara tinc tebi com un fil de roba.

Amagats de tamta gent que parla
teixim certeses amb la mirada.
Som tan lluny d'aquest soroll salvatge
que ens fem entendre sense paraules...

Dos o tres cabells mandrosos pinten els coixins
amb el color d'aquesta tarda.
Sento com camines pel so dolç del teu vestit
que entre les cuixes et delata.

Oh, quants matins
entrellaçant-nos com de pedra;
oh, quantes nits
com la que ara tinc, tèbia com la llum d'espelma.

Amagats de tantes veus estranyes
amb els silencis omplim paisaiges.
Allunyats d'aquest soroll tan aspre
ens fem entendre, sense paraules...

srà que amagat de tantes veus estranyes
que amb els silencis omplim paisatges.
Som tan lluny d'aquest soroll salvatge
Ens fem entendre sense paraules...





*************************




Y si fuera mi vida una escalera me la he pasado entera buscando el siguiente escalón. Convencido que estas en el tejado esperando haber si llego yo.

Extremoduro - la vereda de la puerta de atras



















t'estimo...