4/27/08
Camera: Not specified

Entre els teus braços

Gran nit ahir a l’envelat amb totes vosaltres! Merci per tot, i sobretot a tu Kena, per ahir i per avui, poca gent le posat al fotolog al dia desprès de coneixa-la.
Merci per tot nenes!!

Et tenia entre els meus braços, com en un somni, però amb la diferencia que allò era la realitat, agüés volgut que es pares el temps, que tots es congeles i es quedes així, però el temps seguia sense escoltar les meves supliques, cada segon em ressonava com un cop de martell dins al cap, fins que va arribar el moment d’abandonar...

=’(

****************************

continuació text premiat!

Per davant seu van passar varies persones, totes diferents, gent amb roba cara, que feia poc que havien arribat al poble des de la capital i vivien en les grans cases de les afores, gent amb roba descolorida heretada de cosins o germans, gent amb roba simple de les petites botigues del poble... llavors el veié. Ell, amb aquells cabells rinxolats negres i els ulls càlids i profunds, d’un marró clar com les fulles de tardor. Ell la veié, alçà la mà, somrigué i seguí caminant. Les seves galtes blanques com la farina es convertiren en foc. El cor li bategava a mil per hora; les ninetes se li feren petites i els ulls brillants somrigueren emocionats. La resta del món desaparegué, l’envaí una espècie de sentiment d’amor, barrejat amb nostàlgia i dolor.

Amor, sentiments, revolució dins el teu cor...
Perquè aquell cuquet que corre per l’estomac quan sens el seu nom, quan el veus en una foto, quan te’l trobes pel carrer? Aquest embolic de sentiments, de atraccions, de confusió.
Estar enamorat és bonic? Qui digui això que em digui que li troba de bonic! Dubtes, pors... si l’amor t’és correspost genial! Però i si...? no és el que buscaves? I si el noi ideal no és aquest? I si em deixa...? I si no t’es correspost què? la majoria de casos són així, o potser m’ho sembla perquè l’ésser humà tendim a quedar-nos només amb les coses dolentes.
Plors, dolor, tristesa, llàgrimes... ningú es pot fer amo de les teves llàgrimes. Ningú es mereix el teu dolor. Per què no pots controlar els teus sentiments? Per què no els pots canviar? Per què no et pots enamorar del noi que més t’estima? Un altre cop els perquè... per què és tot tant difícil.

Algú li posar la mà a l’espatlla.
- Anem? – li preguntà l’Eva amb el seu enganxós somriure.
- Si... – va dir ella tota pensativa i lentament.
- Què et passa? A qui has vist ja?
Ella no contestà. Callà i mirà cap a on ell se n’avia anat.
- Ell oi? és ell? Què, què ha passat? Què t’ha dit? – va dir l’Eva tota emocionada i exaltada.
Només amb la mirada l’Eva ja s’havia el que li passava.
- Res – va respondre ella secament.

L’Eva no va tornar a treure aquell tema en tot el camí. Sabia que aquell res era una espècie de: - no en vull parlar, ja t’ho explicaré al vespre quan et truqui.

Baixaren pel carrer de l’institut fins arribar a la plaça de l’església on vivia l’Eva. Les cases baixetes i fosques envoltaven la plaça. S’acomiadà de la seva millor amiga i agafà el carrer de la dreta; passà per carrers estrets i deserts, i quan començà el camí de terra que portava a la platja i a casa seva, es posà a córrer. Passava els arbres veloçment aixecant pols i fent saltironets per esquivar les pedres més grans. Tot i anar tant ràpid per aquella perillosa baixada no caigué. Hi tenia massa pràctica. Des que era petita que hi havia pujat i baixat per anar a l’institut, per anar a comprar, per anar a casa l’Eva...

continuarà...

*****************************

ESKORBUTO
HISTORIA TRISTE

Pasan los años, pasa tu vida
pasan los meses, pasan tus días
Pasan las horas, tambien tus minutos
este puede ser tu último segundo
Oohhhh, historia triste
Oohhhh, historia histórica
Oohhhh, historia final
Una mañana muy temprano
de tus sueños despertarás
no lo sabrás, ese es tu día
vas a morir
Oohhhh, historia triste
Oohhhh, historia histórica
Oohhhh, historia final
Oohhhh ...
Historia final.

per tu, perque tot anava per tu...

ultims dies...

tu...

*************************

Anava d'una irrealitat esfereïdora cap a una realitat que era irreal perquè era nova.

Fahrenheit 451 - Ray Bradbury

T'estimo...