el pas del temps havia esborrat de la seva memòria el darrer petó que es van donar fugaçment aquell dia d’Octubre.
només feia un mes que no es veien però per un dels dos semblava que hagués passat una eternitat.
el ritme de vida frenètic no els havia pogut unir de nou sense el pas d’un temps inevitable, però les sensacions encara eren presents per tots dos quan es van retrobar.
entre cerveses recordàven i els silencis eren testimoni fidel de l’espai que durant unes hores es creava i que les mirades de tots dos reflexaven anhelar des de feia temps.
xerraven de tot i de res, reien, es posaven al dia i com sempre les hores passaven com minuts i els minuts com segons.
quan s’acostava la despedida cap dels dos gosava dir adéu, potser un més que l’altre, potser un menys que l’altre.
al final un petó de complicitat feia de jutge i aplaçava les bones sensacions per un altra dia.
i mentre la memòria tornava a estar satisfeta i es resistía a esborrar aquell moment, aquell instant, un dels dos pensava: qui sap quan ens tornarem a veure, qui sap si serà demà o dintre d’un mes?
http://www.youtube.com/watch?v=8bZlTE0pSeg&feature=relatedfoto: eivissa 08
quina posta de sol tan bonicota...això va ser abans o després d'entrar a l'Space??
com duem les agulletes, maco? ;)