Avatar rcdecat

La darrera passada

Avui s’albira l’últim partit d’aquesta campanya... La definiria com a irregular, ni més ni menys. Gran primera volta i nefasta segona. Disputem el partit que conclou la temporada contra un Sevilla, que per diverses raons últimament estem units, ja sigui en una final de la Uefa que no havia d’haver perdut cap dels dos o per la més que patida mort d’un jugador insígnia per cada equip. Ells s’hi juguen evitar la prèvia de la Europa League al juliol i nosaltres acomiadar-lo a ell, a Iván de la Peña. Precisament escric perquè el cor em dicta unes paraules per ell...

Va arribar ja fa nou anys. Ningú dubtava de la seva classe que havien pogut comprovar en la seva etapa com a barcelonista, però molts dubtaven en quin estat es trobava després de no haver tingut continuïtat i per tant no haver pogut brillar amb l’Olympique de Marsella i la Lazio.

Però només arribar al nostre club va implicar-se com el que més. De seguida va copsar el què significa “la força d’un sentiment” i sense adonar-se’n es feia l’amo i senyor del mig del camp i repartia futbol i màgia delectant a tot afeccionat.

Podria recordar partits i partits d’ell. Passades que només ell podia veure, amb quin estil jugava la pilota, com alçava el cap, com es movia. Era sens dubte el geni de tot plegat i a més amb caràcter. Quan les coses anaven malament, ell no s’amagava. Quan anaven bé i s’havia de lluitar per coses ambicioses, tampoc. Ell sempre era allà, disposat a seguir inventant i a fer la cosa més fàcil per exemple a la nostra llegenda Tamudo. Què hauria estat d’en Raül sense les assistències de l’Iván? Aquella connexió ens va salvar com a mínim un parell d’anys del descens de categoria. Quantes vegades m’han aparegut al cap les seves passades i per què no dir-ho també, les seves paraules? Quin perico no recorda el què va dir després de perdre al camp d’Osasuna quan quedàvem a vuit punts de la permanència a falta de poques jornades? Aquella derrota va fer molt mal, però després d’aquelles paraules tant convincents i amb la mirada tant clara que sempre ha destil•lat l’Iván, me’l vaig creure. Sí, després va venir tota la onada de desplaçaments i força de l’afició. Però sense el timó, el vaixell no hauria navegat.

Qui no recorda la gran Uefa que ens va obsequiar? Tant li era qui jugués de davanter... Pandiani, Coro, Tamudo, Luis... tots eren obsequiats amb la seva màgia... i sí, vam arribar a una final que mereixíem guanyar.

Qui no recorda els dos gols allà? Era ja a la segona volta i l’equip enfonsat. Pochettino havia estat fitxat feia poc per intentar obrar el miracle i tot va començar allà. Una freda nit de febrer, jugant al camp de l’incombustible líder i rival ciutadà... entre càntics de “a segona”, va aparèixer ell per a fer callar a uns agosarats que ens donaven per morts... primer marcant un gol de cap i després obrant una vaselina a l’abast de ben pocs. Dos grans gols, primera vegada que el cuer vencia al camp del líder i moral per salvar l’equip. Nou cop de timó i l’equip es salvaria. La vida pot arribar a ser meravellosa, com bé deia el desaparegut Andrés Montes.

Qui no recorda la gran copa del rei on va ser l’amo del l’atac acompanyant al seus dos grans amics Luis i Tamudo, els anomenats “tres taurons”...

Mentre el seu cos el va respectar, va ser l’indispensable al camp. Servint a l’equip de la seva màgia i passió. I quan el cos li va jugar males passades amb les lesions, ell continuava sent allà. No oferint la màgia, però sí el caràcter. Un jugador respectat per tothom dins i fora el terreny de joc. No és casual que se’l nombrés capità. Sense ell, res hauria estat el mateix. Crec que si no arribem a tenir la sort d’haver-nos trobat pel camí a l’Iván, hauríem hagut d’inventar-lo.

Aquesta nit serà dura. No podrem de cap de les maneres agrair-li tot el que ell ens ha donat. La seva lluita, la seva implicació, el seu caràcter. Tot i haver-se format a l’altre costat de la diagonal, ha sentit els colors blanc i blaus com el que més. Ha sabut llegir amb el seu cap el nostre leitmotiv i l’ha interpretat a la perfecció.

Per tu Iván, un prodigi del futbol i un geni com a persona. Un exemple per a tothom. Has deixat un llegat tant al nostre club com a l’esport que serà impossible d’oblidar. Una llàstima que les lesions no t’hagin respectat, una mostra de la injustícia que a vegades et dibuixa la vida, però la lectura positiva és que has estat, ets i seràs un lluitador, un somiador i un valent. I és el que nosaltres som i apreciem...

Em poso la samarreta, agafo la bufanda i m’endinso en l’últim viatge per anar a presenciar la darrera passada...
Gràcies!





On May 21 2011 2033 Views






Tag - Vintage
Loading ...