.: Trust :.

Enfonsat. Sense ànim, sense ganes. Apassionat però frustrat, perquè sé que puc, vull fer-ho, ho podria fer, però no em deixen. Hauria d'intentar canviar-ho, voler més, no sé...fer alguna cosa. Però no sé què fer. Estic cansat. M'he cansat de lluitar per mi. Escric aquí per necessitat. No puc expressar-me al meu habitat natural, allà on estic més còmode per desfogarme i la meva alternativa és escriure-ho i deixar-ho en algun lloc perquè, qui vulgui saber com estic, ho tingui a l'abast.

Qui em coneix, o qualsevol dels molts que comparteixen la meva passió, saben que no importa com hagi estat de dolent el dia, que aquelles dues hores, aquella sensació...t'ho treu tot. La camaraderia, el companyerisme, la rivalitat, l'esport, la sana competició. I també ho visc i ho disfruto des de l'altra cara de la barrera, gestinant-ho, i ho faig amb la mateixa passió, amb les mateixes ganes, amb la mateixa alegria. No sé fins quan durarà, tot això, però si sé que ho vull disfrutar al màxim mentres pugui.

Passen les setmanes, passen els minuts i sé que no tinc crèdit. Em sento com aquell gos que treuen a passejar perqué està allà, però a qui ningú li interessa massa què faci o deixi de fer, i quan ja consideren que he passejat prou..au! A seure. Sense explicacions. Sense motius. Amb la pitjor de totes les armes, la mes devastadora, la mes massiva, la més cruel: la indiferència.

Depenc de la meva confiança, de la meva moral, de les meves ganes...i aquesta situació m'està destrossant.

Aguantaré.

Seguiré intentant-ho encara que estigui al pou.

Encara que sé que vindrán més dies nefasts com aquests. Però tinc fe en les petites victòries que vindran per mi, potser més sovint, potser menys sovint. Sé que aquesta fe no la puc perdre. Però avui, ara, em sento perdut. Demà, ja ho veurem.

PD: Gràcies Pau, gràcies Jordi, companys de fatigues, els únics suports allà dins. Per sort, els de pilars de fora, els de sempre, es mantenen i em mantenen.

To leave a comment, please log in by clicking one of the following