__________________pintantparaules______________________________

.re.captant.

II.
______________________________________________________

L’escalfor, propia d’un matí de finals de maig, ens desvetllà molt agradablement i seguirem a peu el camí que ens portaria a “ves a saber on!”(com deia en Leo). Estavem desconcertats i sorpresos, ja que no haviem escollit un lloc precisament confortable per passar la nit i, malgrat això i la pèrdua del vehícle, ens trobàvem caminant enèrgics. Rodejats de terres verges, crèiem ser protagonistes d’un somni que algú amb sensibilitat havia preparat per nosaltres.

- Com estas? – em va agafar tímidament la mà sense fixar els seus ulls d’ametlla en els meus – Saps, m’agrada que estiguem passant ... a ...a... això junts.
- Estic.. estic...- vaig vacil.lar – No ho sé! –Li vaig estrènyer la mà tot mirant-lo de reüll.
- Ja... –Em mirà intensament buscant complicitat i, a l’instant, afegí: - Me n’alegro, et veig molt bé. – va posar èmfasis en el “molt”. Enrogida, vaig somriure amb els llavis pràcticament closos.


Semblàvem extrets d’una postal idílica, una parella dansant joiosos enmig d’uns verds i blaus intensos. Mai havia vist un cel tant infinit, podiem veure un horitzó molt llunyà, quasi imperceptible. D’ensomni.

Ens anavem aturant, sense pauta prèvia, plasmant cada cosa, per petita que fós, que ens meravellava. Per sort o per desgràcia, tot era digne d’admirar, però el temps no era nostre i haviem de dosificar la inspiració. Jo, amb el llapis, i el Leo amb la càmera.

En un d’aquests descans, mentre jo acabava de donar-li llum (i ombra) a una exòtica flor, el Leo es va allunyar per enfilar-se per un mur de pedra (que jo no havia percebut). Quan va arribar al “cim”, em cridà exaltat:
- Noa, Noa, Noa!!
Vaig còrrer, deixant-me el dibuix sobre la roca, cap a ell. La curiositat em posà nerviosa i no vaig aconseguir escalar aquell mur rocós.
- Què veus, què veus? – vaig exclamar gesticulant de manera exagerada.

(...)

Guestbook Comments (3)