|
close
You will be charged
 0 for this gift when you post your comment. This gift will be added to your comment for free!
 
|
||
Tempestat i Embranzida
El temps ací ha acabat
1/3/10Aleshores pense en que tant de bo aquell autobus que avança silencios em duguera lluny, tan lluny com un altre pais, on poder començar de nou. I és quan em puja, em poseeix, eixa exquisita emoció del viatje a Itaca, i quelcom que ja savia però encara no me'n havia adonat fa presa de mi. La meua vida aci no pot donar-me ja més, l'he exprimit, ja no te res que oferir-me. He cremat un cartuxo.
Pot ser és només un traç meu, o ens passa a tots, però jo mai no m'he imaginat vivint aci la meua vida adulta. Des de menuda, certament, des que recorde, somniava que jo passaria la meua vida a Irlanda, que era allà on devia estar, allà on podria cultivar-me a mi mateixa. No se en quin moment vaig acavar desestimant-ho, per covardia, per comoditat, per costum, per convenció...es tot el mateix. No obstant seguia pensant que aniria , en algun moment de la meua vida, algun dia, a Irlanda. El meu pare bromejava dient-me Eirene, més per "irlandesa" que no per grega. Però si aixó de "en algun moment"ha sigut alguna vegada una excusa cap a mi mateixa, ara em sembla tot açó una realitat palpitant: una vida acava i altra comença. Si esperava el moment, és este. Jo no vull ser una d'eixes mortes que respiren.
Si estic fugint, només se que açó no és una fugida tipica, cap a la foscor -que és on es va sempre que es fugix- sino simplement necesite deixar ací una vida que ja he cremat, que lo unic que va a fer és empequeñecerme. No em malinterpreteu, no pense que m'espere res allà. El que està clar és que ací, no. Itaca no és tant el destí en si com ho és el viatje.
Vull perseguir-la, vull fer el meu viatje, no amb un esperit acomodat en la mediocritat, sino amb la exquisita emoció. El meu, no el seu ni el d'ell, no el que s'espera, no el que ja està escrit, estipulat, el còmode. Imaginar la meua vida casada amb algun idiota pobre d'esperit amb un xalé, monovolumen, dos xiquets predestinats i un gos, em dona ganes de detonar-me.
Vull agafar les rendes de la meua vida. Vull tindre la vida que vull. No una vida per inèrcia, sino la vida de Irene. Seria tan poc propi de mi anar-me'n, sola, a un altre pais del que desconec la llengua. Però és precisament per aixó que ho faré. Perquè estic farta de lo que he sigut fins ara, farta d'autolimitar-me, d'una vida creada per costum. Vull despertar, vull buscar, no estar simplement esperant. Ara vaig a ser humeana: l'experiència és una farsa... qualsevol nit pot sortir el Sol..
És per aixó que vull anar a Irlanda. Pot anar be, pot anar mal, però me'n vaig d'ací. Simplement és que, com sentien els elfos quan marxen a Endor, el meu temps aci ha acavat.
Se que si seguisc aci, el meu viatje s'estancarà, no avançaré com a persona, seguiré morta perquè aci ja no em queda vida. L'existència aci m'estanca. Vull anar-me'n a per noves experiències, mentalitats, persones, costums, llocs... i per tant pensaments i amplitud. Ansie cultivar el meu interior, lluny dels condicionaments que t'imprimix tota una vida, de les seues energies, els seus fracasos. Sempre que me'n he anat de viatje he experimentat aixó, el fragment del meu anterior diari més llarg i intens que he escrit és aquell que plasma una unica setmana, este estiu als pirineus, entre montanyes com les irlandeses.
Lo unic que ha canviat ara, el que m'ha fet prendre la decisió, és l'optimisme de creure que allà on vaig pot anar-me be. Pot ser una vida nova.
Simplement és encetar algo, net, nou, on no em pesen tots els fracasos fins ara. Com mudar la pell, com resetejar. Vull allunyar-me d'este camí rancio, mantindre'm fidel a la Irene de la meua infantesa, aquella que en algun moment es va perdre, neta d'experiències i d'este món, neta de vida artificial.
Despres, més tard, tornaré aci i tot serà diferent. Jo seré diferent. I els meus èssers benvolguts hauran seguit estaguent en mi tot el temps, perquè a ells no vull expulsar-los.
Però ara per ara encara no se res. Multitud de models de viatje es creuen i contradiuen en la meua ment, i les posibilitats són les que són. Pot ser haja d'esperar si vull seguir estudiant, a solicitar l'Erasmus. Pot ser me'n vaja abans per tantejar el terreny amb dos amigues, que tendrament no entenen el concepte "necesite anar sola".
Allò cert és que no em deixaré dur per les dificultats, perquè és una de les decisions més lucides que he pres en molt de temps. Si tot fos fàcil no tindria valor.
Us deixe estes dos cançons, la primera exposa
Guestbook Comments (13)
[...] mas no tiene otra cosa que ofrecerte.
Y si la encuentras pobre, Ítaca no te ha engañado.
Y siendo ya tan viejo, con tanta experiencia,
sin duda sabrás ya qué significan las Ítacas.
http://www.youtube.com/watch?v=gvCqIkb-IaE&fmt=18
te'n has anat?? :O
jo de vegades també note eixa sensació d'estar estancada,de no avançar, pero sempre trobe un motiu que em fa tornar a fluir... ja siga per algun motiu personal o per descobrir que hi ha en cada racó de les possibilitats que em venen
igualment, bon viatge, i recupera a la Irene de la teva infància, serà el millor que faràs!! jo faig viatges continus per no perdre el fil amb la Silvia de fa molt de temps jajjajaja
un beset irene i molta sort amb el viatge! :)
Gràcies a tu aquesta nit he pogut recordar el poema d'Ítaca... i què dir... No sabia del teu vincle amb Irlanda, però recorda que hi ha moltes ciutats a Egipte per aprendre dels que saben, que la por és la pitjor enemiga i que el camí és llarg
Un besot guapa :)
No Silvi, encara no me'n he anat, hauré d'esperar i ser pacient... supose que el temps d'espera em servirà per seguir aprenent coses del lloc al que vaig, i de com desenvoldre'm alli
Hi ha molta gent que no enten el concepte "anar sola", pq estem completament habituats a estar acompanyats.De vegades sembla que la vida al teu voltant continua, però que tu estas parada, inclús com has dit tu estancada. I anar a un altre lloc no significa fugir corvardament, sinó ser valenta i anar a viure amb tu mateix per regenerar-te, tornar a nàixer! I saps que? tornar a nàixer amb 20 anyets és una experiència increïble, pq tens 20 anys més d'energia vital!
Irene!
No sabia que ens odiaves tant xDD
T'entenc perfectament. Jo també he tingut moments en la meua vida en què tot se m'ha recarregat, se m'ha pujat a les espatlles i he necessitat fugir temporalment. De fet, la meua experiència a Barcelona em va vindre molt bé. Tot i que no vaig anar massa lluny, aquells sis mesos lluny de València em van servir per ordenar idees, conèixer-me, viure reptes...
Una abraçada, Eirene!
Nooooooooooooooo no te'n vages maleïda desertora! Hem de quedar-nos i deixar-nos la sang en la nostra Pàtria de forma vitalícia!
jajajaja
Ara de debò. Com bé diu el nostre estimat, adorat, admirat i benplantat company Hèctor (baba.gif xD), les fugides sempre venen bé perquè no es pot ser igual d'eficient ni igual d'equilibrat SEMPRE al nostre entorn habitual. De quan en quan, ens calen les fugides per retrobar-nos, per conéixer-nos i per arribar a eixa calma que ens permeta seguir avant amb les nostres vides.
Jo reconec que tinc una cosa molt forta per Eire. Vaig anar sola, amb una maleta, tot un mes a treballar-hi i conéixer-la durant un mes quan només acabava de complir els 18 anys, i ma mare em digué a la tornada que ja no era la mateixa Itxasne, que era una de més completa i madura.
Aquella humitat, aquelles pluges constants, el verd, els rius, els acantilats, Galway, el gaèlic, les gents que hi habiten... tenen un encant irrepetible.
Però no et cregues saturada i afonada del tot. Tot i que jo, avui, reconec no poder donar moltes lliçons. Fins i tot jo, que creus que estic per sobre del bé i del mal, tinc recaigudes tragicòmiques importants, com tota humana ='(
Una abraçada. Què ganes de vore't ja la careta preciosa el dijous! :D
Encara que m'afalaga sobremanera tot allò que dius, saps que pense que les paraules són més una descripció del que un sent que no una demostració, i crec que (no amb mí, sino amb tu mateixa) ahi és on has d'arribar, a anar més enllà de les paraules, dels verbs i que allò que relates siguen experiències i no tan sols desitjos.
Últimament escrivint m'he adonat de que utilitzem sovint un vocabulari molt marcat (i del qual en faré molt d'ús en el que a continuació escriuré): somni, desig, anhel, viatjar, fugir, i les figures de la lluna i el sol com quelcom que representa allò que està per damunt nostre, intocable com l'hortitzó (altra paraula semànticament semblant). I crec que, per les nostres circumstàncies, per l'edat que tenim, i perquè tota vida hauria de tenir una part així, ja ens toca escriure sobre el que realitzem, el que ens atrevim a trencar, a adventurar-nos, i anar més enllà de relatar diverses vegades les nostres frustracions front a la manca d'intentar acomplir en una mínima mesura allò que la nostra ment tant ansia. S'han escrit milers de poemes, cançons, novel·les, obres de teatre, sobre gent que somia, sobre gent que front a la impossibilitat que les circumstàncies més dures mai conegudes no pot mirar més enllà del que els seus ulls els permeten, sense tenir oportunitat de renunciar a res, com a molt, a la seua vida per no veure-la convertida en un infern, i això que suposadament, abans la gent era analfabeta, però no per això estúpida.
I sovint qui ha escrit sobre gent somiadora que ha complit o almenys ha buscat complir allò que anhelaven, i usualment eren autors amb una vida que poc o res tenia a envejar als personatges que ells el·laboraven, moltes vegades alter egos d'ells mateixos.
I amb açò vull dir-te que, com deia Rimbaud, però extenent-ho més enllà de la figura del poeta, tota persona
[...] es busca a ell mateix, exhaureix amb ell mateix tots els verís, i preserva les seues essències. Indescriptible torment, on necessitarà la fe més gran, una força sobrehumana, on es convertirà en tots els homes: el gran invàlid, el gran criminal, el gran afligit, desventurat, execrable, maleït--i el Científic Suprem! Abasta allò desconegut! Perquè ha conreat la seua ànima, ara ja rica, més que qualsevol altra! Abasta allò desconegut, i, si dement, ell finalment per la comprensió de les seues visions, almenys les haurà vistes! Aleshores que més dóna si es destrueix en el seu extasiat vol a través de coses insòlites, innombrables: altres treballadors vindran; començaran als horitzons on el primer ha caigut!
Per tant Ipehe, no dubtes, pots trobar-te en ser una desventurada, una afligida, una triomfadora, una gran dama, i continua aquell horitzó que tants i tantes altres que tu admires han intentat abastar. Si no ho fas, segurament tan sols sigues una ventada més d'aire enmig de l'Atlàntic, tan futil com utilitzar un ganivet per tallar eixe mateix aire.
Vages on vages, faces el que faces, no et poses límits, ja que si ho fas mai se't llevarà l'angoixa de damunt, ja apareixerà allò que et delimite i et faça superar-te a tu mateixa. Si aconseguixes gravar-te a foc en el cor i al cervell (sobretot aquest, ja que crec que al teu cor sempre han estat) açò, aleshores els teus actes lluitaran per ser fidels a ells mateixos.
I estes paraules, com probablement totes les que alguna vegada t'he dit, no les dic per fer-te obeïr una fe meua, cega i barata, si no perquè és allò que jo veig en mirar-te i per la qual cosa moltes vegades discrepem, però en alfons sempre acabes arribant per tu mateixa, que és la millor manera de no detindre mai la teua evolució com a persona. Tampoc pense que per això tu hages de fer el mateix en mí, ja que quan et dic estes paraules també me les dic a mí, i per tant eixe és pot ser el teu paper, pot ser menys contundent i espectacular, però probablement més important, ja que un pintor sense eines mai podria deixar petjada.
No obstant, en les persones, ningú es eina o pintor en exclusivitat, tot va a moments, persones, context, estat d'ànim o fins i tot amb l'oratge. Estic segur que tu en deixaràs (i en mí ho has aconseguit d'ambdues maneres), tant com a eina, com creant, comunicant i vivint eixos somnis pels que has de començar a lluitar. Millor dit, que ja ha començat a cercar, ja que escrivint açò sempre et serà molt més difícil que és el que no vols, ara sols et queda trobar el que vols. No esperes trobar un final delimitat, tampoc crec que vulgues, perquè tampoc seria positiu, res comença ni acaba, els humans i tot ésser viu en general som un fil conductor més enllà dels individus aïllats, i encara que mai s'abaste el sol ni el magma de la terra perquè ambdós cremen, paga més la pena lluitar que queixar-se. Almenys així sentim bollir la sang.
Vages on vages, ves. Sigues com sigues, deus ser feliç!
I aquell que somia que no està somiant, és el que els fa realitat!
To leave a comment, please log in by clicking one of the following
Language
© 2002-2010 Fotolog, Inc. Fotolog ® and Flodo™ are registered trademarks of Fotolog, Inc. All rights reserved.
Parts of this site contain the copyrighted content of members and other third parties.
Title to this content and related rights are reserved by the respective copyright owner.
Fotolog is a website of Hi-Media Publishing Network.
un viatje imposible -idea que només està en la ment i contra la que hi ha que lluitar-.
http://www.goear.com/listen/584486d/get-to-france-mike-oldfield
I la segona, haureu de buscar-la si ho voleu saver.
http://www.goear.com/listen/6c84f36/new-born-muse
Us deixe ara l'Itaca de Kavafis, tan esmentada ací, i un video que està tambémolt relacionat amb coses de les que us parle. Cuideu-se.
Cuando emprendas tu viaje hacia Ítaca
debes rogar que el viaje sea largo,
lleno de peripecias, lleno de experiencias.
No has de temer ni a los lestrigones ni a los cíclopes,
ni la cólera del airado Posidón.
Nunca tales monstruos hallarás en tu ruta
si tu pensamiento es elevado, si una exquisita
emoción penetra en tu alma y en tu cuerpo.
Los lestrigones y los cíclopes
y el feroz Posidón no podrán encontrarte
si tú no los llevas ya dentro, en tu alma,
si tu alma no los conjura ante ti.
Debes rogar que el viaje sea largo,
que sean muchos los días de verano;
que te vean arribar con gozo, alegremente,
a puertos que tú antes ignorabas.
Acude a muchas ciudades del Egipto
para aprender, y aprender de quienes saben.
Conserva siempre en tu alma la idea de Ítaca:
llegar allí, he aquí tu destino.
Mas no hagas con prisas tu camino;
mejor será que dure muchos años,
y que llegues, ya viejo, a la pequeña isla,
rico de cuanto habrás ganado en el camino.
No has de esperar que Ítaca te enriquezca:
Ítaca te ha concedido ya un hermoso viaje.
Sin ellas, jamás habrías partido;
mas no tiene otra cosa que ofr