Je suis fou de chocolate Lanvin!

Avui "una de cal y otra de arena".

La foto d'avui és agredolça. Per una banda era una idea per un STENCIL que se m'havia acudit fa temps i em congratula haver-la implementada. Propera parada: parir una samarreta. D'altra banda també em sap greu perquè és una broma de context i bàsicament estic fent conya marinera amb un petit incident desagradable que vam tenir al departament. Suposo que mig món se'n riu de l'altre mig i amb això m'escudo.

Per compensar que em comporto a estones com un malparit, m'agradaria aportar alguna cosa positiva i vull aprofitar per fer un petit homenatge a un personatge tristament oblidat del meu poble. Estic parlant de "El Xinos", se'ns dubte un dels personatges més mítics i entranyables del meu poble.

Era un paio de la quinta dels meus avis, fa un parell d'anys va tenir una ambòlia i va quedar incapacitat, el que quedava de la seva familia el va posar a una residència i al cap de poc temps va morir.

Havia fet tota la vida de pagès i entre el que produïa al seu hort i els quatre duros que guanyava fent feines o venent verdura anava tirant. Era solter i vivia amb la seva germana i el seu cunyat, crec.

No era un paio espavilat, era bastant obtús, però tenia MOLTA força. Tantíssima força que quan algú havia de fer alguna feina realment bèstia que no volia fer ningú, l'anava a buscar a ell.

Quan jo era petit, i sembla ser també abans que naixés jo, aquest paio venia de tant en tant a casa. El recordo amb unes sandàlies de pell que bé podien tenir 50 anys, uns gayumbus curts i una samarreta imperio, una aixada a les mans i una bossa de tela de sac amb un parell d'eines.

En una ocasió a casa meva el van fer venir a fer un sot per plantar una magnòlia relativament gran. El van deixar sol mitja hora i quan van tornar no el van veure perquè el forat que havia fet era tan gran que quedava amagat a dins.

Diu també la llegenda que un pagès el va fer venir a netejar-li un camp d'arbres fruiters, a retirar l'herba. Quan el pagès va tornar el Xinos havia arrancat tota l'herba però també havia arrancat tots els arbres.

A mig matí es feia servir una mitjana, això era pràcticament ineludible. Es trincava la mitjana d'un tirón al mig del sol i continuava fotent el bèstia.

Va estar bastants anys venint quan jo era petit i tot i que aquell home ja era molt gran, que passava dels 60, pencava com un animal. Després un temps no hi vam tenir gaire contacte, fins fa 5 o 6 anys que va agafar la costum de venir un dia a la setmana, sobretot els diumenges pel matí a xerrar amb la meva àvia i a vendre'ns coses de l'hort.

En fin. El trobarem a faltar.

To leave a comment, please log in by clicking one of the following