¡Salta, rie, baila!

Trucant a les portes del cel.

Sentia l’ aclapador pes de la nostàlgia tant com l’alegria de
la tornada. El seu cor estava dividit. La seva ment també.
Mirava cap enrere i ja no veia morts pels quals no havien pogut
fer res a l’hospital, sinó el vius als quals havien obert les portes
del futur. I per aquells morts, encara es lluitava més, en la seva
memòria. Veia totes les Sahires perdudes, però també totes les
Lakshmis recuperades. La Fundació, amb la seva obra social i
la xarxa d’hospitals i dispensaris que treballaven amb ella, era
un símbol. El món sempre seria lloc pervers i cruel en el qual s’
extingirien espècies i s’atemptaria contra la naturalesa, en el qual
el poder s’imposa a la raó, en el qual els interessos d’uns pocs
atemptarien contra la vida i la llibertat de la resta, amb polítics
mentiders o corruptes, dictadors sanguinaris, bogeria sostinguda
i el mateix succeia abans de l’any zero. Però, en aquest món, no
hi faltarien persones dedicades a les altres, a pal•liar, encara que
fos mínimament, el desastre de l’egoisme i l’avarícia, l’estupidesa
i la intolerància.
Persones com... potser, algun dia, com ella mateixa.

Guestbook Comments (8)