[ Nunca había tenido el corazón tan rojo ]

Cinema Paradiso

Sí, una gran pel·lícula, una gran història.

Els records i la memòria del passat.

Tornar allà on vas creixer, notar el pes de la tristesa, del pas dels anys, dels grans amics... de aquells que et plenaren el cor.

I sobretot notar el pes del tros del teu cor que es gela quan algú desapareix per sempre. I pesa tant que els teus ulls es plenen d'un líquid transparent, amb sabor a mar, per a descongelar-te el cor i que ixca l'aigua en forma de llàgrima. Per a així intentar que pese menys.

I l'amor que es queda arrere, desaparegut, emboirat per un nou amor, però una sola imatge pot arribar a despertar-lo de nou, sols que en forma de somni que mai vas aconseguir... ni aconseguiràs.

Les persones que creixqueren al teu costat, que passen els anys i continuen iguals, sols que amb arrugues, els cabells blanquinosos i el somriure de la experiència. Però per dins es queden estancats en els seus millors moments de la vida.

De majors tots tornarem a Cinema Paradiso, i ho vorem, notarem aquestes paraules convertides en realitat, convertides en part de nosaltres.

Però el Cinema Paradiso serà derrumbat, com un intent de trauren's els fantasmes del passat de damunt. Sols que sempre, sempre, SEMPRE, tot continua dins de nosaltres... d'una forma o altra.

Es passa pàgina... però les pàgines que has llegit queden enganxades en el llibre de la pòpia vida de cadascú. I per molt que les banyes o intentes esgarrar-les, no desapareixeran, estan fetes d'un material especial, un material indestructible.


Alby

Guestbook Comments (8)