- « Previous
- Next »
Perqué Néstor?
no entenc perquè... només puc donar gracies de que vas poder creuar-te en al meva vida i junts, durant uns quants anys, vam viure experiències fantàstiques.
Teniem els nostres secrets, les nostres quedades a altes hores de les nits tan caloroses d'estiu... que sempre venies amb la bicicleta (t'encantava l'esport) i reiem, parlavem, fumavem... o ens intercanviavem cartes on ens hi deiem de tot... (le steves les guardo amb tot l'amor del mon)...
Sé que ara m'estas veien...i estaras veien a tothom qui has deixat en aquest mon... i no estiguis trist... tothom treiem llàgrimes.. es normal.. erets important per mi, per tots.
Desitju amb tot el cor que tinguis una vida feliç i ke alli on estiguis, MAI et falti de res.
Sempre, sempre sempre... et portaré dins el meu cor, ho saps....
bon viatge NESTOR TORRES COLL.
T'estimo.
Que dir, quan passa algo així, res és prou, res és suficient, i per suposat res farà que ell torni, i que tu ara mateix et sentis millors, només es pot dir, que el temps tot ho cura.
És un tòpic? Potser si,pero demostrat està que és un tòpic verídic.
Nena, molta força i un petonet molt gran bonica!
Muaks
ja em vaig enterar de la trajedia...li va pasar aprop de casa meva i no es de bon gust...o sento mlt anna x tu, x ella i x tota la gent k se lestimaba...ara eu de ser tot forts i pensar k ell estara ara en un lloc molt millor k aki i k sera feliç encara k no estigui al nostre costat en vida pero si en ment...
et donc forces desde aki...
petonets anna!
t'enrecordes d'aquella nit al Xipreret (amb ell i el penya i te cosina em sembla)?
dios :D em ve un somriure a la cara quan la recordo ^^
si si anna...quan ens va pillar te iaia i va dir que ho diria a te mare xD
recorda aquests moments perquè ningú tel's podrà prendre :)
ja saps que sóc aquí pel que calgui...ànims...:* fins demà poxolita :))
Es inevitable veure aquesta foto i no comentar...si, es molt dur... n'estic segura q ha vist la tantíssima gent q hi havia a l'enterro, i es q es feia ESTIMAR.
un peto anna
només dir que puc ser un altre dels mes privelegiats que va poder cohencidir amb ell en aquesta vida...
em faig creus que li hagi passat això a ell...però sempre ens quedaran aquells bons moments que vam compartir...jo principalment mai oblidare el "per que" de la seva puntualitat als entrenos mitja hora abans... i també el "per que" sempre quedavam a la mateixa hora... jeje :)
almenys recordant això em fa dibuixar un somriure a la cara..que ja es molt...
torno a repetir:
un plaer...
David.
pfff..la foto..
ànims. és molt dur però s'ha de fer pinya els uns amb els altres. ell s'alegreria de veure com tots esteu el seu costat i que és tan important. avegades ens quedem amb les ganes de dir tantissimes coses...però estic segura que ell sap lo important q ha sigut per tu.
un peto guapa. cuidet (: