-Ezer ez da betiko-

Avui he acabat d´escriure el meu guió de llargmetratge com a "treball de final de carrera". Però lògicament per mi ha estat molt més que això.

El guió és una adaptació lliure de les memòries que va escriure el meu avi quan va acabar la guerra civil. Amb una màquina d´escriure, durant el servei militar que va fer a Galicia, va decidir passar a net els escrits i les notes que va acumular durant la seva experiència en la guerra. Però més que per ell mateix, les va escriure per la meva àvia, de la que estava profundament enamorat abans, durant i després de la guerra. A ella fa referencia constantment i mostra l´evolució dels seus sentiments i el seu creixement personal a partir d´aquest amor que sentia per ella.

Durant la meva estada a Bilbao, vaig decidir passar aquestes memories escrites a màquina en format digital, per poder-ho passar a net i corregir errors tipogràfics i ortogràfics i per fer-les més accessibles a la meva familia.

Aquest any, segon i últim del curs de guió, haviem de pensar un tema sobre el qual escriure un guió de llargmetratge. Jo no ho vaig dubtar; adaptaria les memòries del meu avi. I així ha estat. Després d´un any de múltiples lectures, estructuració de l´esquema del guió amb plantejament, nus i desenllaç, desenvolupament de personatges i creació de noves escenes i situacions, puc dir que em sento orgullós de la feina feta.

Ara el següent pas serà pensar què fer amb aquest guió. L´intentaré moure, per veure si hi ha alguna possibilitat que aquest guió es converteixi en una pel.lícula. Utopia o no, he aconseguit el meu objectiu més inmediat i estic content. Tan de bo el meu avi l´hagués pogut llegir.

De què anirà el següent guió? És un misteri. La vida m´ho dirà.

To leave a comment, please log in by clicking one of the following