CRÒNICA DE LASCENS Part 1-
A dos quarts de deu del matí de divendres 23 de juny, vaig trobar-me davant del Cau amb la Clara i la Mercè. Abans que arribés la gent del Centre Excursionista d'Esplugues, vam anar a comprar fruita, pa i una lot. A la tornada ja hi era tothom i vam començar a distribuir-nos en diferents cotxes per marxar. Nosaltres vam anar amb el de la Montse, la mare de la Neus pionera, i amb l'Albert, un noi intrigant a qui no coneixíem encara.
El 4x4 de la Montse es va convertir en una petita llar on vam conviure la major part del dia, amb aturades per amenitzar el trajecte. A l'Àrea de servei de La Jonquera vam comprar galetes perquè som unes golafres, tot i que al poble de la Jonquera tornaríem a parar per dinar. Allà, el jovent que érem nosaltres tres i l'Albert vam anar a trobar un racó prou agradable al costat del rierol on degustar els "tuppers" que la Clareta havia preparat per a l'ocasió. Un menjar boníssim, però havíem oblidat el pa al cotxe, i aleshores la Mercè no volia menjar el pollastre. Tot xerrant, vam descobrir la professió de lAlbert (enginyer com en un futur ho serà la Clara) i aspectes interessants de la seva vida. La Mercè sen feia creus, dels hàbits alimentaris daquest noi que menjava pa alemany amb llavors, combinava el pernil amb la sobrassada i guardava a un tupper gegant tots els aliments juntament amb la crema de sol. En acabar, ens vam trobar amb la resta de la comitiva a un bar del poble, i vam prendre els cafès (jo trifàssic, per suposat).
Vam tornar als cotxes de nou, i un cop en marxa, aviat La Jonquera va quedar enrera i vam començar a endinsar-nos a la Catalunya Nord. Creuar el Rosselló, el Vallespir i arribar al Conflent passant per un seguit de pobles petits i amb un encant meravellós. A Vernet vam intentar trobar la Pista que ens havia de dur al Refugi dels Cortalets el punt de trobada de tothom qui pujaria el Canigó aquella nit per recollir la Flama-, però una estava tancada i laltra intransitable. Tot i així, vam ser agosarats i vam provar la intransitable, la 45, però a ligual. Així que vam girar cua fins a Prada (crec, perquè en aquell tram em vaig quedar clapada).
Continuarà...
A la foto: la Mercè, la Clara i jo en l'estona de descans a l'entrada de la pista 45 (abans de descobrir que fos intransitable) mentre esperàvem la resta de cotxes de la comitiva i la Montse i l'Albert inspeccionaven el terreny.
On June 24 2007
Edit
