• « Previous
• Next »

• 6/24/07
• Camera: Not specified

• Stumble It!
• Email this photo
• Permalink

CRÒNICA DE L’ASCENS – Part 1-

A dos quarts de deu del matí de divendres 23 de juny, vaig trobar-me davant del Cau amb la Clara i la Mercè. Abans que arribés la gent del Centre Excursionista d'Esplugues, vam anar a comprar fruita, pa i una lot. A la tornada ja hi era tothom i vam començar a distribuir-nos en diferents cotxes per marxar. Nosaltres vam anar amb el de la Montse, la mare de la Neus pionera, i amb l'Albert, un noi intrigant a qui no coneixíem encara.

El 4x4 de la Montse es va convertir en una petita llar on vam conviure la major part del dia, amb aturades per amenitzar el trajecte. A l'Àrea de servei de La Jonquera vam comprar galetes perquè som unes golafres, tot i que al poble de la Jonquera tornaríem a parar per dinar. Allà, el jovent que érem nosaltres tres i l'Albert vam anar a trobar un racó prou agradable al costat del rierol on degustar els "tuppers" que la Clareta havia preparat per a l'ocasió. Un menjar boníssim, però havíem oblidat el pa al cotxe, i aleshores la Mercè no volia menjar el pollastre. Tot xerrant, vam descobrir la professió de l’Albert (enginyer com en un futur ho serà la Clara) i aspectes interessants de la seva vida. La Mercè se’n feia creus, dels hàbits alimentaris d’aquest noi que menjava pa alemany amb llavors, combinava el pernil amb la sobrassada i guardava a un “tupper” gegant tots els aliments juntament amb la crema de sol. En acabar, ens vam trobar amb la resta de la “comitiva” a un bar del poble, i vam prendre els cafès (jo trifàssic, per suposat).

Vam tornar als cotxes de nou, i un cop en marxa, aviat La Jonquera va quedar enrera i vam començar a endinsar-nos a la Catalunya Nord. Creuar el Rosselló, el Vallespir i arribar al Conflent passant per un seguit de pobles petits i amb un encant meravellós. A Vernet vam intentar trobar la Pista que ens havia de dur al Refugi dels Cortalets – el punt de trobada de tothom qui pujaria el Canigó aquella nit per recollir la Flama-, però una estava tancada i l’altra intransitable. Tot i així, vam ser agosarats i vam provar la intransitable, la 45, però “a l’igual”. Així que vam girar cua fins a Prada (crec, perquè en aquell tram em vaig quedar clapada).




Continuarà...


A la foto: la Mercè, la Clara i jo en l'estona de descans a l'entrada de la pista 45 (abans de descobrir que fos intransitable) mentre esperàvem la resta de cotxes de la comitiva i la Montse i l'Albert inspeccionaven el terreny.