• « Previous
• Next »

• 4/28/08
• Camera: Canon PowerShot A420

• Email this photo
• Permalink

estic hidrobromuritzada de dextrometrorfanada

-A Fedre, Plató diu que els mortals som àngels caiguts. En un principi, els éssers humans érem lliures. Amb l'ajuda d'unes ales, seguíem la comitiva dels déus per tal de contemplar la bellesa en estat pur.

-I vols dir que totes les persones han contemplat algun cop aquesta bellesa en estat pur? -va preguntar la Raquel.

- Depèn de la persona. N'hi ha que n'han vist més, i n'hi ha d'altres que menys, o bé res. Plató ho explica am la imatge del carro de cavalls. Però tornem on érem al principi, als àngels.

-Crec que no entenc res- va dir el Lucien.

-Tingues paciència i ho comprendràs. Quan érem àngels, seguíem la comitiva dels déus, i cadascú era transportat per un carro de cavalls. El nostre destí era aquest punt on s'acaba el cel i es poden veure les essències, com si miréssim a través d'un gran forat. Fins aquí bé?

Tothom va assentir.

- Doncs bé, ara centerm-nos en el carro que governem amb l'esperança de veure la bellesa absoluta. Aquest carro està tirat per dos cavalls, un de noble i bo, i un altre de rebel i mesquí. Mentre seguimla comitiva encapçalada per Zeus, hi ha una lluita entre tots dos cavalls. El cavall bo vol arribar al seu destí i tira amb força cap endavant, però el cavall merquí es desboca i fa desequilibrar el carro, amb el perill de fer caure el genet. Segons la nostra fermesa, o grau de perfecció, podrem dominar millor o pitjor el vehicle. En tot cas, haurem tingut sort si abans de perdre l'equilibri podem treure el cap pel forat i contemplar, encara que sigui per un instant, aquesta bellesa ideal. Abans o després el nostre carro ha bolcat, si no no seríem aquí. Ens hem precipitat a la Terra i ens hem trencat les ales. Som o no som àngels caiguts? Qui ha aconseguit veure alguna cosa té un do especial per a la bellesa i, tot i que ha oblidat ja a seva existència d'àngel i la seva caiguda, cada cop que es veu una cosa bella, és a dir, que reflecteix aquella bellesa original se sent excitat i torbt. Això passa especialment quan es contempla una persona que posseeix una mica d'aquesta bellesa. L'observador es trasbalsa i el cos no li respon. No sap per què li passa tot això, però la raó és que està començant a recordar tot allò que un dia -quan volava amb els déus- va aconseguir veure. I sabeu què?

, vam contestar tots en silenci.

-Qan un es retroba amb la bellesa d'aquesta manera, sent un malestar, un picor a tot el cos, i és perquè li tornen a créixer les ales. Per això, si la persona que ha provocat en nosaltres aquest miracle s'allunya, no ho podem suportar i anem bojos tractant de recuperar-la, perque tan bon punt marxa la font de bellesa, els porus de l'ànima per on brotaven les ales s'assequen i es van tancant fins que queden com abans. I vimim novament closos a la presó del cos. Això, els humans ho anemenem Amor.




[Perquè no tingueu tanta mania al mite del carro alat.]


jo també vull una Alícia!

un petoo :)