Jo què sabia

Avui a teatre cantaré No Tengo Miedo Al Futuro com si fós un cronopi. Sembla una metàfora de les meves, d'aquelles amb el codi i el missatge de tota la vida. Però no, así me lo pidieron antes de irme de vacaciones: "Tenéis que cantar una canción como lo haría un cronopio" i bé, ahir al llit, amb el meu llibre estimadíssim a casa ajena i quasi agafant el meu manual sobre l'art de la improvització, em va venir al cap l'escena de la nena de l'exsorcista baixant les escales i cantant Astrud en francés. Ai si, França, que pesada que sóc ¿No querías Francia? Pues toma dos tazas. Ahora te vas con tu gorro de Karina y tu novio en Maragall.
Que com estic? Doncs no en tinc ni idea. Sóc el paradigma del principi d'incertesa versió optimista i exagerada, com sempre.





La foto és el meu fons de pantalla, et... ça y est

To leave a comment, please log in by clicking one of the following