Esteve Mulero

Un home, vell i arrugat, repassa la seva vida. No recorda gaires detalls. Fets que en seu moment li van semblar vitals i inoblidables s’han vaporitzat. Queden altres moments, alguns d’ells incomprensiblement vius, en la seva ment. Anècdotes. No recorda el dia que es va graduar. Ni el dia que va acabar la mili. Recorda, no obstant, una nit amb una universitària. O també recorda una baralla amb un andalús d’infermeria i el conseqüent càstig imposat pel sergent. No recorda el seu primer vol en avió però sí recorda que va perdre les maletes, anys després, a les vacances familiars a Cuba. “Quina vida...” pensa. “Jo no he desaprofitat el temps que m’han donat. Estic satisfet.” Però immediatament recorda oportunitats perdudes. Aquella cubana... La va rebutjar perquè estava casat, encara que sabia que la seva dona havia tingut una fugaç aventura amb un jove mecànic. Desafortunadament no havia sigut un cas únic. Però ella mai li ho havia reconegut. O quan li van oferir un càrrec de diplomàtic a Suïssa. Ah, Suïssa... El millor país del món. Va rebutjar perquè els fills tenien la vida començada a Barcelona. Oportunitats perdudes... N’hi havia d’altres. Li van oferir una beca per anar a estudiar a Anglaterra literatura. Va dir que no. Per què? Hauria matat de pena a la seva mare. Això de pensar... “Ostres” reflexiona “sóc un inútil!”.

To leave a comment, please log in by clicking one of the following