Juan Carlos I de Borbón (Roma, Italia; 5 de gener de 1938 - )
Hem viscut una eterna mentida al voltant d’aquest personatge. El seu paper en la instauració de la monarquia parlamentària a l’estat espanyol no és més que un episodi més del seu afany per assolir, per totes totes, el poder. Per damunt de tot...i de tots.
Per damunt del seu germà Alfons, el senequita, a qui va assassinar la setmana santa de 1956. Per damunt del seu pare, a qui se suposava que li tocava el llegat dinàstic (tot i que també seria discutible si Joan era l’hereu Borbó). I per damunt de milers d’espanyols a qui va vendre a través d’una suposada Transició modèlica que, de modèlica en té ben poc. Joan Carles no només és monarca pel desig d’un sol home que havia tiranitzat l’estat durant 40 anys, és la plausible demostració que allò del “atado y bien atado” és certa i que, 30 anys després de la mort del botxí, encara queden moltes coses per tancar. Masses.
Demà, 27 de setembre, es commemoren 32 anys dels darrers afusellats pel franquisme. Un règim que agonitzava amb un dictador al llit, una “transició” en camí i un príncep que, demostrant la seva empenta democratitzadora permetia una sangonera que va convulsionar la opinió pública europea. Malgrat que l’imaginari col•lectiu segueixi parlant de Salvador Puig Antich, la veritat és que els darrers condemnats a mort per Franco van ser 2 membres d’ETA i 3 més del FRAP. Un d’ells era Juan Paredes Manot, Txiqui , de vint-i-un anys, que fou assassinat per membres voluntaris de la policia armada a Cerdanyola del Vallès. L’afany de sang dels 6 botxins va fer que anessin disparant d’un en un i metòdicament per allargar l’agonia d’un Txiqui que, estirat a terra i davant la presència del seu germà Mikel i els seus advocats, entonava l’Eusko Gudariak.
I encara quedaria per venir l’episodi del 23-F. Les cròniques lloen el paper mediador del monarca però ningú és capaç d’explicar clarament què es coïa pels passadissos de la Zarzuela durant aquella jornada. Un suposat paper model que no ha pogut negar el coneixement que el monarca havia tingut en les darreres jornades dels moviments militars que s’estaven produïnt. I si alguna cosa es pot destacar del paper del monarca va ser l’aparent immobilisme. L’entrada dels colpistes va ser a primera hora del matí i l’aparició pública de Joan Carles no va ser fins ben entrada la matinada. Hem de parlar d’un paper mediador o d’algú que està a l’espera per decidir a quin cantó apropar-se? Bàsicament, el que ha fet sempre.
I això sense parlar de les seves implicacions en operacions d’estafes, la seva més que amistat amb Mario Conde, la seva vida faldilleria, la historia d’un monarca que no dorm amb la seva dona des de fa dècades i tantes i tantes històries obscures d’un senyor que en els darrers dies es notícia perquè es processa a gent que els dibuixa cardant o els hi pren foc amb un encenendor bic. Curiòs paradigma de la pluralitat democràtica...
Per cert, Txiqui signà a la presó model el seu testament polític. "Hoy somos nosotros –va escriure- los que estamos en el banquillo, pero mañana estarán ellos, o sea, Franco y toda su camarilla, y seréis vosotros quienes nos hagáis justicia. No lo olvidéis." Encara esperem aquest moment.
Ah, per saber més sobre el rei tant entranyable que ens tenen encolomat,i no us perdeu: http://www.geocities.com/patriciasverlo/
A la imatge, el Rei jura els principis del Movimiento (segons alguns, amb els dits creuats).
www.aixotoca.cat
dralmo said on 9/26/07 10:41 AM …
queden 5 fitxes