8/26/09
Camina però no avança. Reposa però no descansa. Sap que un dia va néixer, però ja no nota la vida bategant en cap racó dels seus ossos, en cap racó de la seva pell. Camina d’esquenes i tot i així no troba res més que les seves petjades rere seu. No hi ha memòria, no hi ha record vàlid. Tot és fútil, fugaç, efímer, passat. Potser ja res té sentit en ella.
Ni la pluja més corrosiva podria netejar-la de tanta merda.
I en el seu entorn... només el més gran dels silencis pot omplir-la. Silenci, buidor. Abismes immesurables. I després res més.
Y no sé si quiero irme, o me quiero quedar.
Lo que sé es que ya no quiero que me duela más,
noo... asique... no estaré
anda si estás viva!!!
q tal el verano?? :P
muass