la mà dels qui t'esperen

Sense preàmbuls, sense subterfugis: salto. I no hi ha xarxa. Potser ens espera un setembre. O una lluna de llum a la nit de Formentera. Et donaria una carta oberta. I tu ja no series una imatge sense rostre. Tindries el teu rostre. El rostre bonic, que aprèn i no té preu, de la mirada. Com les paraules. Les mateixes que em deixen dir-te, després d'unes hores,

que
bonica
que
ets

















Tu, Gaeta i l'estructura de la sinceritat. Que bonica que ets.

To leave a comment, please log in by clicking one of the following