la mà dels qui t'esperen

Hi va arribar. Ni tan sols sabia com pagaria el lloguer d'aquella casa, però li era igual. Vivia al carrer més bonic de la ciutat, ple d'arbres i de gent que hi passejava preguntant-se si existeix la humanitat. Tláloc concedia una treva a les terres del sud; ella, resseguia els seus ulls amb trossets de carbó negre. “Buscaré els culpables del desordre”. I baixava cada dijous a comprar al mercat de la plaça. Potser havia entès que fugir era una manera absurda de morir, i li ressonava l'eco de totes aquelles muntanyes que l'havien atrapat; només veu la llibertat aquell que la treballa. I va començar a alçar el puny per cada petita victòria d'aquella guerra: l'aixecava quan dues dones s'estimaven; l'aixecava quan moria un dictador. Va aprendre que la vida és la militància per la pròpia vida. La pròpia i la dels altres. La militància per salvar-nos del desastre. La vida contra la mediocritat. La vida, com el que és: la vida, com a mitjà.




















Davant dels teus ulls, Gaeta.

To leave a comment, please log in by clicking one of the following