historia d'un pensament

Em trobava al mig d'un concert. El fum i la beguda no havien aconseguit calmar les neurones que de tant en tant donen cops furioses contra el meu cap, com dient que em desperti, que busqui la veritat i deixi apart tot el que em perjudica i que per tant perjudica als altres.
En aquell moment estaven provocant un dejà vu que faria que em sentis avergonyida i confosa durant uns llargs minuts, fent que oblidés el que estava "escoltant", com una veu que et diu la veritat.
- Sigues sincera, aquesta música no t'esta aportant res de nou, diuen el de sempre i pels de sempre.revolució esnifada.
Aquests caps rapats que deixen escapar personalitats, les crestes que no arribaran enlloc i que han perdut ja les seves veritables arrels...sembla que coneguis aquesta gent només veient-la per primera vegada. Però no són molt millors que els d'allà fora nO? Hi ha algú que es salva? Tu et salves?
Per tant, no podia ni entrar ni sortir, em sentia perduda, sense pertànyer a cap lloc. Potser eren paranoies de la meva ment però, no era la primera vegada, sabia que molta part de raó tenia, però el que necessitava eren respostes, alternatives.
Llavors vaig pensar; això és realment important? si li dono la volta al cervell apareixeran altres neurones, unes que també es mouen de tant en tant i que em fan preguntes sobre altre gent, altres mons, altres sensacions més enllà dels personatges que hi havia aquella nit al meu voltant.
Em fa fastic molta gent, moltes situacions, la hipocresia de gairebé tothom, fins i tot la meva. Ja res existeix i es tracta de començar de zero.
Un nou mon interior i no exterior. Res superficial, lletres clares i melodies pures i fortes.
Lletres clares, sinceres, melodies fortes i elaborades.
Persones iguals. I idees iguals.
Però per on començar?

On September 06 2010 Edit

View all photos »