*y ya no he podido dormir, como siempre me pasa...

*





Titelles de gelatina en un món absurd, i tot l’absurd del món a la mà que les fa moure, la boca que les fa parlar… titelles que semblen tretes d’una ficció que no és tan llunyana com pensaves i total, ja és igual si no ens queda res real. Titelles que podríem ser tu i jo, rere les cortines, somiant desperts i en veu molt alta.
Qui podria escriure en uns quants papers el guió d’aquestes coses que ens estan passant? Cal ser molt valent per escriure la paraula amor amb majúscules... i posar nom i cognom als sentiments. Prefereixes l’eclecticisme de la mitja part. Esperar l’entreacte i no haver de dir res. Ni fred ni calor, ni aquell esglai sobtat quan de cop una mà a l’espatlla et recorda que els somnis no són res més que somnis. Mutis pel forro.
Sortir a l’escenari fa por, viure no és fàcil... la vida ens ho ha demostrat. A més, no sona tan interessant com quan ho expliques enlluernat pels focus, aplaudit pel públic, animat per la crítica. Qui ho ha escrit això? D’on surten aquestes paraules? No em coneixies, però m’has escrit, descrivint cada instant com si fos teu.
Jo prefereixo ser aquella mà que t’allunya de la ficció i saber que som reals. Que estem aquí i que és veritat. Saber que així com ha començat, es pot acabar. I res és tan maco com sembla al teatre.













(però ARA som feliços... i som REALS)

To leave a comment, please log in by clicking one of the following