labios que sacan de quicio

"Al final amb la maleta plena de trastos inútils que havies d'haver aprofitat per tirar i et descuides el més important, ficar-t'hi tu perquè jo te la dugui i t'acompanyi fins l'aeroport, pujar amb tu al control de la guàrdia civil i besar-te com un amic, res, pensant que ets a una maleta facturada i estabornida per unes cintes invisibles i dunlop, però tu allà fora també i mirar-te bé una altra vegada, la darrera segur, molt tranquils, que tu ets a la maleta i que te'n vas amb tu, que quan arribis a l'aeroport més enllà del cel atlàntic et recolliràs i obriràs un poquet la cremallera, i entre caramulls de camisetes velles i bragues mig gastades et veuràs la cara adormida que jo t'he vist tantes vegades i tu mai. ja ho sé que l'amor només és una hormona, no sé si exactament una hormona, però que s'acaba per això, perquè se'ns fon a la sang igual com la teva imatge es perd a la terminal i ja ni ets tan alta ni tan intel·ligent."


"Vaig dir «no has entès res» com hagués pogut dir «cactus». Si jo hagués dit «turbulència», ella hagués contestat probablement «ambulància» i jo després «mixolídia» i ella «tu sempre esdrúixola?» i jo «tu sempre tàctica?» i ella «sóc na Mònica B» i jo «ja ho sé i a partir d’ara» i tot hagués estat francament diferent entre nosaltres, com per exemple un «coco», l’ens més diferent de tots els que es deixen caure dels «arbre». Però a mi em va sortir «no has entès res» i a ella «ets un imbècil» i ja entre nosaltres els «abisme» i fins ara."


Joan Miquel Oliver, El misteri de l'amor (fragments)



Ja anava sent hora de rellegir-lo!

To leave a comment, please log in by clicking one of the following