• « Previous
• Next »

• 4/27/08
• Camera: Not specified

• Email this photo
• Permalink

Buidem el magatzem

L’Ànsia
va córrer de manera desconsolada baixant les escales. Se li va trencar un taló i es va treure les sabates negres de xarol, ara la Ràbia les duia a la ma. Ara descalça sentia el fred de les rajoles a través de les mitges. Un cop a la planta baixa va llençar la bossa i les sabates al terra per sortir corrents per la porta de ferro forjat; era molt pesada i a la Impotència li va costar obrir-la. Va fer-ho fins que l’obertura va ser prou gran per escolar-s’hi a través. Fora era fosc i una sola llum taronja il·luminava el voltant del carrer. Ara el fred als peus era més glacial encara, però no tant com trobava el camí que havien fet cara avall les llàgrimes que feia just el temps que es triga a baixar dos cops les escales havien fet. Desconsol mirava a dreta i esquerra com el seu nom indicava, però la foscor era capritxosa. No sé per què però va córrer en direcció contrària als seus desigs potser perquè sabia que si ho feia, la cosa no aniria bé. Com tenia el pintallavis escorregut per la cara va decidir canviar-se el nom per Frustració. El que si sabia és que el seu antic nom l’havia obligat a dir-se com ara es diu.
Ara que ja no es deia de la mateixa manera va reaccionar i en sec es quedà quieta enmig del carrer, de manera gairebé poètica i de justícia va ploure d’aquella manera que no saps si ho fa o els ulls et fan una mala passada. La Redempció va fer mitja volta i desfent les seves patètiques passes va tornar a la porta de ferro forjat. Les sabates i la bossa jeien com cadàvers al peu de l’escala, els va recollir i amb no gaire esma va caminar escales amunt.
Al matí següent l’Esperança es va llevar i ho veia tot d’un altre color.

(in)Satisfacció

Últimament no tinc inspiració (i expiro massa cops al dia). Abans m’entretenia mentre tenia grans subjectes dels que tractar i plantejar-me’ls per les meves entranyes. Ara com ara aquests quatre grans “quès” els tinc bastant clars i no em donen maldecaps perquè ja van sortir i plasmar-se per aquí fa temps. Els tinc dominats d’una manera que no sé com algú ho farà per desmuntar-los. Ara per ara tota la resta del que vull parlar és massa recent com per afrontar-ho i si ho faig ho faré malament. En comparativa (i sé que són odioses) em trobo (in)satisfet.
Satisfet per ser on sóc, insatisfet per no tenir/fer el que em satisfà. Tant de bo mai arribi a estar ple del tot, doncs llavors no caldrà anar més enllà.

Incoherència

No sé per què últimament m’ha donat pels prefixes negatius “in-“. Allò del dit i fet i voler és poder com qui decideix trencar amb les seves limitacions i no seguir el tracte preestablert amb tot i tothom. Enderrocar els principis bàsics dels meus propis tractats. Però no cal un carpe diem ni una filosofia de viva la Pepa, simplement una petita dosi diària de tot allò que mai t’haguessis plantejat, mai. Volar amb peus de plom.

Submissió
o rebaixar-se de manera patètica.

Petons
Entre la falsedat de ni tocar-se les galtes i llençar xuclets a l’aire i fotre’s la llengua fins la tràquea hi ha tot un ventall de possibilitats, des dels sincers de benvinguda plens a vessar de bones intencions galta i llavis fins als incòmodes i gairebé àrtics xocs de galta de persona non grata, en els que s’intenta més aviat, clavar l’os del pòmul. Ara bé, els que més em poden agradar són aquells que es fan amb malícia i malaltissa obsessió sexual o idealista convicció: arrossegant els llavis de galta a galta intentant i sense voler, fregar els aliens durant un mil·límetre tant llarg com ni un segon.

Sobre la incertesa de les intencions alienes
I de com es troba la gràcia a la vida intentant desxifrar-les, tot i que puguis quedar com un submís, patètic, arrossegat, interessat.

Una dona al tren,

mentre la Cora i jo xerràvem sobre marxar de casa, ens ha dit que tenia vint-i-sis anys i encara no havia marxat de casa de la seva mare, i ara es planteja la meva pregunta... "i a mi què?" Vull dir, quina influència tindrà l'exemple de la vida d'aquesta dona sobre la meva? No calia, sincerament, transmetre'ns aquest bonrollisme a altes hores de la nit després de classe. A part, ens va dir que tenia un fill... millor m'ho posa, com si la meva condició em permetés ser pare ara mateix i esguerrar-me la vida en un obrir i tancar d'ulls.

Necessitat comunicativa
aixó és el que tinc, addicció a les relacions humanes. I com totes les addiccions et duen pel camí de l'amargura i a acabar com el Rosari de l'Aurora.

Jo no vull

Una infància de “Mira qui parla ara” i amb un gos com Betthoben.
Una adolescència a lo High School Musical
Uns balls amb coreografia a lo “UPA dance”.
Sexe a lo Bel ami.
Cotxes a lo “Fast and the Furious”.
Casa a lo “Desperate Housewives”.
Carrera a lo “Shark”
Amor a lo “Gost” o el Guardaespatlles
Una aventura d’”Instint bàsic”.
Una banda sonora de Sony music.
Un final Disney.