La casa viu silenciosa.
Els núvols s’afanyen i mullen
la teva mà que s’amaga
dins de la meva, resistint.
Entre el teu cos i el meu moren
els minuts perduts
en d’altres vides
que no eren les nostres.

Encenem els llums de la casa.
Plou. Hem heretat la mirada
dels nostres avantpassats,
ens hem begut l’enteniment
i ens han sobrat tantes hores
per atrapar-nos
els dits, les boques...
Fora encara plou.

Sense els teus llavis
em moriria de pena.

La casa viu silenciosa
quan agafant-nos de les mans
desem el tacte en un calaix
ple de roba i parlem rient
de com serien els nostres
destins mediocres
l’un sense l’altre.
Llavors qui seríem?

Apaguem els llums de la casa.
No plou. Tan se val qui seríem
em dius molt poc convençuda.
I aleshores, bojos, marquem l’àmbit
del nostre desig tenaç.
Som les roques molles
d’aquesta platja
d’arena d’Agost.

Sense els teus llavis
em moriria de pena.
Sense la pluja
moriríem d’abraçar-nos.

Pel Manu.

15 d'Agost del 2006


On June 27 2007 Edit

View all photos »