que la vida ens done un camí ben llarg

En un primer moment van ser nervis, després va aplegar la curiositat, l’alegria de compartir les vivències amb eixa gent, poc a poc eixa curiositat necessitava d’un esforç personal, massa esforç potser, sacrifici, hores de dedicació que no tenia, molta gent, més gent, més grups, més hores, més feina.
La il•lusió i el compromís amb eixes persones van fer que continuara, un mes, un altre, una forta implicació, alguna cosa més que no venia en el contracte, i alguna llàgrima per no entendre massa bé la situació de moltes famílies.
I la tasca de mestra ja sabia que no era fàcil, però el treball en algun barri marginal (no m’agrada aquesta paraula però sóc incapaç d’utilitzar-ne una altra) és molt més que una feina. És una forma de vida.
I que me perdonen la resta de professionals però en el barri, he fet de psicòloga, d’infermera, d’advocada, de mediadora, de taxista, de pallassa, i a més, he segut mestra. A banda de tot això, el més important de tot, ser persona, que com a tal, implica escoltar i ser escoltada, ajudar i ser ajudada, ser feliç i intentar que la resta siguen feliços en tu.
Últimament no era massa feliç amb aquesta forma de vida i tampoc feia molt feliç a la gent que m’envoltava. Jo sóc de les que pensa que si no estàs a cent per cent en el món social, és millor deixar-ho i agafar aire.
Per aquest motiu entre altres, vaig decidir parar per respirar i ara que estic en procés d’omplir els pulmons, m’entra un sentiment de melancolia, que m’inunda els ulls amb llàgrimes. Però queda el record i de vegades ompli molt més que les mateixes vivències. Per això, a poques dies d’acabar ací, només puc pensar en la sort d’haver compartir tants segons, minuts, hores, dies amb unes persones tant especials.
Segur que les trobaré a faltar perquè ja ho estic fent ...

To leave a comment, please log in by clicking one of the following